La marxa a Europa acaba el seu projecte.

Després de 37 dies de caminada per arribar a Estrasburg des de Vic, havent estat rebuts pels Eurodiputats Raül Romeva (ICV) i Ana Miranda (BNG), havent lliurat els manifestos i les cartes als presidents europeus, havent fet el darrer comunicat de premsa i havent publicat l'estat de comptes del micromecenatge, la Marxa a Europa tanca la paradeta.

Moltes gràcies a totes les persones que han fet possible aquest projecte, un granet de sorra més del camí cap a la llibertat del nostre poble.

Visca els Països Catalans lliures!

Blogs

Etapa 37: Parlament Europeu

 

Ahir vam arribar al Parlament Europeu per entregar els manifestos. Ho havia promès i aquí estàvem. Objectiu aconseguit. Molt satisfet per la superació del repte i per tota la gent que s'hi ha implicat d'una manera o altra. L'altre dia anomenava els marxadors i marxadores. Avui vull agrair tota l'altra gent que ha fet possible aquesta marxa des d'altres àmbits. La gent de la plataforma novullpagar, que han ajudat en l'organització i han animat sempre: La Míriam, la Gemma, el Jordi, l'Aida i el Josep. Tots els mecenes, alguns dels quals han repetit o han donat quantitats realment grans. Tota la gent que s'ha adherit al manifest. I tota la gent que, mitjançant la xarxa, a twitter o facebook, han col·laborat a la difusió i han donat ànims. A tots ells, molt emocionadament, moltes, moltes, moltes gràcies pel vostre suport. Sense vosaltres això no hauria estat possible.

Com deia, ahir vam arribar al parlament Europeu. Eren un quart d'onze, aproximadament. Havíem quedat a les onze amb en Romeva i na Miranda, així que havíem de fer temps. Vam estar esperant davant el primer punt de seguretat, on hi ha el personal de seguretat del parlament i s'hi afegeixen, de tant en tant, alguns policies francesos. Durant aquell estona, diversa gent ens preguntava per la nostra raó de ser allà. Els mateixos policies ens van preguntar en diverses ocasions i se succeïen les escenes ja conegudes que hem anat protagonitzant al llarg de tota la marxa. Haig de dir que els policies francesos, en tots els casos que ens els hem trobat i ens han preguntat, que han estat molts, sempre s'han comportat no ja de manera correcta sinó molt educadament i fins i tot amigable. Com aquí, vaja.

Durant aquella estona van estar entrant i sortint molta gent. El Parlament Europeu té molts visitants, turistes. A aquella hora, però, també entraven molt europarlamentaris amb els seus assessors. Allò era, doncs, un bullici. Se'ns van acostar dues noies catalanes. Una estudiava a Estrasburg i l'altra era amiga seva de visita, que se'ns van voler fer una foto. També es van acostar l'Elisabet, que viu a Estrasburg des del 19 d'agost, i ens va fer companyia tot el matí, també dins de Parlament. Finalment, va sortir del Parlament en Romeva i na Miranda, amb els seus assessors, ens vam fer la foto de rigor davant de l'edifici, i vam entrar cap a dins, després d'haver deixat la bandera al punt de seguretat exterior (normes de la casa). I arribem al segon punt de seguretat, on hem de passar l'arc detector de metalls i fer-nos les identificacions per poder entrar dins del Parlament. I aquí comencen els problemes.

Els tres marxadors, en Guillem , en David i jo mateix, dúiem la samarreta oficial de la Marxa, groga amb el logo de la marxa en vermell i el text “Marxa a Europa”. El responsable de seguretat va creure que allò es tractava d'una manifestació (suposo que aquest matí, si llegeix la premsa, sabrà què és una manifestació....) i ens va negar l'entrada, que no podíem entrar amb aquella samarreta. Sorpresa general, moviments de tots els homes de seguretat en previsió de la nostra reacció. En Romeva, naturalment, va dir que allò no era camp manifestació. Que no, que no, que amb aquella samarreta amb aquell logo no entràvem. I si portem una samarreta a favor de la pau al món, tampoc entrem? els va recriminar. El problema és que algú va dir, en entrar, que veníem per la independència catalana i allò va ser el detonant. Res hi feia que els diguéssim que el que deia la samarreta no tenia res a veure amb la independència de Catalunya. Va venir més gent de seguretat, aparentment de més rang. En Romeva seguia intentant de rebre una raó de la norma. Estava (educadament) enfadat. Algú va proposar que ens giréssim la samarreta per resoldre el problema. I ara! Era una qüestió de principis! Ni parlara-ne. En Romeva demana que vol veure la norma per escrit (sembla que les normes de la casa canvien força sovint). El perdem de vista. Torna al cap d'un minut. Cap problema. Podem entrar. Es tractava només de l'arbitrarietat del personal. Ens identifiquem (vaig provar-ho amb el dnicat, però no va colar) i entrem.

Un cop dins vam alegrar-nos d'estar acompanyats: el Parlament Europeu és un autèntic laberint. De fet, més tard, quan els eurodiputats van haver d'entrar a l'hemicicle i ens vam quedar sols amb l'assessor d'esquerra, en Jordi Bacardit, fins i tot amb ell vam tenir alguns problemes d'orientació. Sort que està ple de gent de seguretat que t'indiquen el camí. El cas és que un cop dins, havíem de lliurar la documentació. On és el servei de registre d'entrada de documents? Ningú ho sap. Hi ha un sistema de correu intern, naturalment, però no saben de cap registre d'entrada. Ho investiguen. Mentrestant, nosaltres fem un cafè en un dels bars del Parlament amb els nostres eurodiputats i parlem. Parlem de la manifestació de la tarda de Barcelona i del que vindrà, de la feina que hi haurà i de com els espanyols han ajudat que gent no independentista s'hi acabi tornant. Llavors ens fan saber el segon problema amb el que ens trobem: no hi ha servei de registre d'entrada de documents al Parlament Europeu. Es poden omplir formularis al web del Parlament o enviar-los a les oficines de Brussel·les o Luxemburg, però no al Parlament. I ara què? Anem a Luxemburg a peu?!?

La solució va passar per posar al documentació en dos sobres amb les dues cartes pel Barroso i en Schulz i fer-les arribar a Luxemburg per correu intern. Una llastima, perquè volíem tenir una còpia de la documentació amb un segell d'entrada al Parlament. Tampoc vam poder tenir una foto del lliurament dels sobres, ni que fos al bidell. Se n'havia anat a dinar. Vam aprofitar per dinar nosaltres també i provar-ho després. Després de dinar, però, el bidell encara no era al seu lloc i es va quedat els sobres en Bacardit. Ja podíem tornar amb la satisfacció de la feina feta, però amb un punt agredolç: la cobertura mediàtica.

Aquesta marxa tenia dos objectius bàsics. Un era arribar a Estrasburg per lliurar la documentació. Aquest objectiu ja era tot un repte, com s'ha acabat demostrant, però l'hem aconseguit. Un segon repte era aconseguir repercussió mediàtica, tant internacional com nacional. La idea era que durant l'agost es pogués fer ressò de la marxa, que bullís l'olla i que acabés explotant el dia 11 amb la nostra arribada a Estrasburg i que servís de punta de llança del que havia de passar per la tarda a Barcelona. Aquest segon objectiu no s'ha aconseguit, malgrat tots els nostres esforços per fer arribar la marxa al mitjans. Ens consta que hem arribat a les redaccions dels mitjans catalans. Sembla, però, que no els ha interessat la notícia. I em sap molt greu. Perquè ens semblava que l'agost és un mes fluix en notícies i que la marxa els hauria pogut donar una mica més de vida. Però no ha estat així. Només tres excepcions: ràdio Olot, la COM i ràdio Arrels, de Perpinyà. El meu reconeixement i agraïment a totes tres emissores, molt especialment a Ràdio Arrels que ens van entrevistar en directe tres vegades, la darrera ahir mateix al matí, just abans d'arribar al Parlament.

Després de la visita al Parlament vam agafar el cotxe i vam tornar cap a casa. Hem arribat aquesta matinada, després de seguir tota la tarda la manifestació de Barcelona a través de la ràdio per internet. Aquest matí, doncs, enllesteixo el meu darrer blog d'aquest projecte amb la satisfacció d'haver fet el que creia que havia de fer: posar el meu granet de sorra per l'alliberament del meu país. Ara toca tornar a la rutina de la feina i cuidar la família, sense oblidar que, malgrat l'èxit impressionant de la manifestació d'ahir, ens caldrà encara seguir treballant pel nostre país, llevant-nos ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora.

Moltes gràcies a tots i fins sempre. 

Etapa 36: dia de descans amb molta feina

 

Avui no hem caminat, al menys jo (en Guillem i el David han anat a passejar pel centre d'Estrasburg), però no he parat: he preparat dues notes de premsa que he enviat pels mitjans internacionals i pels de casa, he penjat al web els manifestos que faltaven i la pregunta al parlament de la plataforma #novullpagar, he fixat l'acte de demà amb en Raül Romeva i he confirmat l'assistència de l'Ana Miranda (eurodiputada del BNG que representa Esquerra -comparteixen escó), he comprat i activat el domini en anglès de la marxa (http://marchtoeurope.com) perquè de cop i volta he pensat que seria més fàcil de recordar pels mitjans internacionals, he creat un compte de google apps pel nou domini i l'he configurat, he quedat amb dues persones catalanes que viuen a Estrasburg que ens volen venir a rebre, he escrit dues cartes pel president del parlament europeu (Martin Schulz) i pel president de la Comissió Europea (José Manuel Barroso), he escrit i respost correus, he piulat i repiulat i he agraït tothom al facebook i al twitter el seu suport, he fet còpies dels manifestos i de les notes de premsa per repartir demà i he comprat una grapadora i grapes per grapar els manifestos.

Després de fer tot això, he tingut temps d'anar a sopar amb el Guillem i el David i... anava a dir a parlar una mica amb ells, però entre un i altre no he tingut moltes oportunitats. Deixa'ls anar a tots dos junts! Hem pogut, però, planificar una mica el dia de demà. Una mica abans de les 9 del matí ens telefonarà Ràdio Arrels, de Perpinyà, per sortir en directe. Serà la tercera vegada durant la marxa. Igual, igual que els mitjans públics catalans.... Després sortirem cap al Parlament Europeu. A les 11 ens hi estaran esperant en Romeva i na Miranda, alguns compatriotes i, esperem, algun mitjà internacional. Naturalment, no sabem res de TV3, però això ho deixo pel darrer blog d'aquesta Marxa. I després de fer lliurament de la documentació, tornem cap a casa amb el cotxe. Lamentem no poder arribar a temps per a la fantàstica manifestació que es prepara per demà a la tarda a Barcelona. Estem segurs que serà impressionant.

Després de tot, ja veurem. Jo, personalment, no n'espero gaire res. Em refereixo a la repercussió als mitjans i a la repercussió en els polítics de casa. Crec que ens hem de preparar perquè el dia 12, i el 13, i els següents, haguem de seguir treballant per l'alliberament del nostre poble, perquè els polítics que ens governen i els mitjans públics que ens “informen” no els veig preparats. Malgrat tot, estic segur que demà marcarem, tots plegats, un punt d'inflexió que no sabem com, ni quan, acabarà. I això ens hauria d'animar a seguir lluitant.

Visca els Països Catalans Lliures!

Etapa 35: hem fet el més difícil, però falta el més important

 

Sembla mentida, però hem fet les 35 etapes de la Marxa a Europa i hem arribat a Estrasburg a peu. En aquests moments no puc fer més que donar les gràcies a molta gent, però el primer a qui li haig d'agrair la gesta que hem aconseguit avui és al Guillem Carbó. Les dues vegades que he parlat d'ell al blog ha estat per fer-ho amb broma, però ara ho haig de fer molt seriosament. Ell va arribar en un moment en què jo sabia que molt probablement no podria arribar tot sol a temps per l'onze de setembre a Estrasburg. I ell ha fet la diferència. Però també haig de dir que si bé en Guillem ha estat el darrer en caminar per Catalunya amb mi, no ha estat només l'únic. I haig, i vull, agrair molt sincerament a totes les persones que han caminat a la Marxa a Europa: Antoni Garcia, Antoni Joan Gili, Pere Sòria, Joan Sòria, Isabel Quadrat, Xavier Messeguer Pocpey (“Xavier pare”), Xavier Messeguer Puchol (“Xavier fill”), Josep Casadellà, Clara Ripoll, Guillem Carbó i David Perelló (que arriba demà, dia de descans -ja sap el que es fa, ja- i caminarà amb nosaltres els darrers 5Km). Moltíssimes gràcies a tots ells per la seva companyia i el seu esforç.

De moment deixo aquí el capítol d'agraïments, no perquè no n'hi hagi més, sinó perquè avui ha acabat la caminada, i ara em calia donar aquests agraïments, però no s'ha acabat la Marxa. Hem fet el més difícil, però queda el més important: hem d'aconseguir donar el ressò mediàtic internacional que pertoca a la voluntat del poble català. Per això comptem amb l'acte del dimarts, davant el parlament europeu, i que els mitjans internacionals responguin a la nostra crida. Demà tornarem a enviar-los la nota de premsa per correu electrònic i els piularem. Si ens hi voleu ajudar, demà, quan piulem als mitjans internacionals, feu repiulades de les nostres, a veure si entre tots els fem adonar de com d'important és per nosaltres, però també per Europa, que Catalunya sigui un país lliure.

Avui toca també, però, un resum del dia. La meva part de la caminada ha transcorregut pràcticament tota al costat del canal del Rihn al Rôhne i, essent avui diumenge, estava ple de gent passejant-hi, en bicicleta, a peu, corrents o en patins. I com era d'esperar la meva presència ha despertat molta curiositat i s'han produït les converses pertinents i també algunes anècdotes més o menys divertides o curioses. Vet aquí les tres més interessants.

La primera ha passat quan uns Alsacians m'han aturat. Eren trens parelles d'uns 65 anys, aproximadament, que anaven a peu. Hem seguit el ritual de preguntes i respostes seguides per les seves cares de sorpresa i, després, d'ànim. Abans de marxar, però, he volgut saber alguna cosa sobre el sentiment alsacià. Molt sovint, quan a Catalunya parlem dels pobles amb desitjos independentistes dins de la Unió Europea, surten els alsacians com un poble fora de lloc. Volia saber què hi havia de tot això. I els he preguntat directament per l'idioma que feia una estona els havia sentit parlar. És alsacià, m'han dit, un “patois”, així mateix ho han anomenat. Un dialecte entre l'Alemany i el Francès, han afegit. M'han començat a explicar que l'Alsàcia sempre s'ha mogut entre dues aigües, ara formant part de França, ara formant part d'Alemanya, etc. Sí, sí, ja ho sé, els he dit, però, el vostre sentiment on és? Amb França o amb Alemanya? A França, naturalment!, s'han apressat a dir. Després, al sopar, amb en Guillem n'hem estat parlant una bona estona, del que a mi em sembla una pèrdua d'una cultura germànica que es fa molt evident al terreny (tots els pobles tenen noms alemanys, per exemple), però que sembla que els mateixos alsacians no senten com a pèrdua.

La segona anècdota no ha tardat gaire a passar després. En aquest cas, es tractava de dues parelles, també dins la seixantena, que anaven en bicicleta. En venien pel darrera i abans que em passessin ja he sentit una veu d'un home que parlava en alemany que deia quelcom de “Katalonien”. Mira, he pensat, un que no va desencaminat. I m'he girat per veure qui venia. En aquell moment m'han passat les dues primeres persones, però l'home que havia fet el comentari s'ha aturat al meu costat i m'ha començat a preguntar no sé què en alemany. Ich spreche nicht Deutch, li he dit amb accent de l'alemanya del sud, però de molt al sud. Llavors ha assenyalat una de les persones que m'havia passat. Era una de les dones que, pel que semblava, parlava francès. L'ha cridat perquè s'acostés a fer-li la traducció i mentre venia encara m'ha seguit preguntant coses en alemany. Von Barcelona, ja, li he dit. A peu. Llavors, a través de la dona hem seguit el ja conegut ritual de preguntes, respostes, admiració i ànims. L'home, però, volia saber si jo parlava català. Sí, és clar, que el parlo. Llavors la dona hi ha ficat cullerada i m'ha preguntat per què el parlava, el català. Ho ha fet amb aquell deix que ja coneixem a casa nostra, quan un español, amb la pregunta, en el fons el que fa és recriminar-nos per parlar un idioma que no entén, que si ho fem expressament, i tota la pesca. No cal dir res més, només la pregunta de per què i el to despectiu. Perquè és la meva llengua materna, senyora, li he dit. Però tenint un idioma tant important com el castellà, com és que parelu el català?, em diu. Quin és el seu idioma?, li pregunto jo. Francès, naturalment, em contesta. I perquè no parla anglès que és potser encara més important? Home perquè el francès també és un idioma important i bla, bla, bla. Senyora, que no anava per aquí la pregunta, jo que penso. Però no ho ha entès. Llavors em diu que el seu avi era d'Albacete i que va de tant en tant a Espanya, i a Salou, i a València, i a Madrid, que hi té amics. Vaja, he pensat, vet aquí al teva pregunteta. El monstre té els braços molt llargs. En fi, que ens hem acomiadat molt amigablement i m'han desitjat molta sort.

Finalment, al cap d'una bona estona, he passat al costat de dos patinadors que estaven descansant i fent petar la xerrada. Amb prou feines s'han fixat en mi, quan hi he passat. Al cap d'uns segons, però, sento un crit al meu darrera: “Costa Rica?”. Coi, si que vas desencaminat, xaval. “No, Catalonge”. “Aaaah, Barcelone!”. Ara sí, noi. “Oui, Barcelone”. Deu ser l'estrella, que els despista.

Etapa 33: El cansament va fent al seva

 

Estem a dos dies d'arribar a les portes d'Estrasburg i el cansament va fent la seva feina. Avui hem tingut una etapa relativament tranquil·la, amb un camí pla i amb un dia assolellat però fresc. Malgrat tot, tant el Guillem, que està lesionat (no sé perquè m'envien personal en mal estat des de Barcelona, mira que els ho tinc dit...), com jo mateix, que ja no sé com estic, arribem cada dia força cansats, tot i partir-nos l'etapa.

A més, la feina s'acumula: nota de premsa pels mitjans internacionals, enllestir les etapes finals, repassar correus, enllestir la recepció del dimarts, actualitzar el web pel tema de l'autocar (això m'ha dolgut molt)... Són dos quarts d'una de la matinada i encara estic a l'ordinador. I demà començo caminant jo i ja tremolo.

Avui he estat pensant una mica (no massa, que necessito concentrar-me en la respiració per oblidar-me del dolor de la cama dreta, que fa dies que no desapareix) en el dia després, en les valoracions finals, en els agraïments (que n'hi ha moltíssims) i en la més que provable pobra repercussió que tindrem en els mitjans, tant internacionals (que era el nostre objectiu principal) com els de casa (que era l'objectiu per al principi de la marxa, per fer-ne difusió, però no ara, que ja no serveix de res). Ja sé que hem d'estar tots plegats molt orgullosos de tot el que hem fet. Jo personalment ho estaré, passi el que passi. Però no puc evitar de sentir pena per tal i com han anat algunes coses. No vull, però, avançar-me als esdeveniments. Demà enviarem la nota de premsa als mitjans internacionals i potser encara tindríem alguna sorpresa en aquest sentit. Així que em reservaré, per al mateix dia onze al vespre, quan ja tot plegat no serà més que una ombra en el passat, per fer les valoracions finals. I de moment a seguir respirant, que encara queden dos dies. Bona nit.

Etapes 31 i 32: visca Catalunya, encara

 

Les etapes d'ahir i avui han estat molt agradables. La major part del trajecte l'hem fet per un camí de passeig que passa tot al llarg del canal del Rihn al Rôhne. És un camí farcit de gent amb bicicleta o corrent, ànecs i Bernats pescaires. A banda i banda verd, molt verd. I amb tot això, molta gent que pregunta i s'expressa lliurement.

Ahir vam travessar Montbéliard una mica d'esquitllentes, per un barri dormitori del sud. Mentre hi passava vaig sentir un jovent que, en veure'm de lluny, em van començar a cridar. Deurien estar en la vintena. Cridaven “Espagne! Espagne!”. “Ignorants”, vaig pensar, “que no veieu que no és la bandera espanyola...”. Però no eren ignorants, no. Com que no els vaig fer ni cas van canviar el crit.  Van començar a cridar: “Catalogne! Barcelona!” i m'ensenyaven un dit concret de la seva ma. Ignorants no, efectivament. Només maleducats. Però van saber veure la diferència. I és que hem estat dubtant durant molt dies de si els francesos se n'adonaven. I aquest n'és un exemple. Però n'hi ha hagut d'altres.

Ahir també em vaig trobar que un conductor d'un cotxe amb matrícula francesa em cridava “Visca Catalunya” en Català. Deuria ser de la Catalunya Nord. Ara feia dies que no ens sentíem cap i m'ha fet molta il·lusió. També molta gent ens segueix preguntant quina bandera portem i els seguim explicant la raó del nostre viatge. Tots es queden bastant de pedra de saber que venim a peu de Catalunya i que anem a Estrasburg. Però seguint amb l'explicació d'abans, diria que la gent que pregunta és més aviat gran. El jovent semblen saber més. Com els altres joves que em vaig trobar també ahir passejant pel canal.

Es tractaven de dues nois i tres nois d'uns setze anys. Estaven, com no, fent el ruc al costat del canal mentre ho gravaven amb el mòbil. En el moment que jo vaig passar pel seu costat, un dels nois va fer un gest de burla, per la bandera. Quan ja els havia passat i els tenia a la meva esquena vaig sentir com una de les noies li recriminava el gest tot explicant-li que la bandera era la catalana i que Catalunya era una regió d'Espanya. Ja ho sabem que les noies són més espavilades que els nois, a aquesta edat (i a d'altres...).

Avui hem seguit caminant al llarg del canal i hem seguit tenint moltes mostres de sorpresa de tothom que en preguntava, però per una vegada el sorprès he estat jo. Una de tantes bicicletes que m'han passat pel costat s'ha aturat. Era una dona gran, com tantes altres que he vist. Aquesta, però, anava carregada amb les típiques bosses al costat de les rodes. Anava també de viatge i m'ha volgut preguntar pel meu, de viatge. Naturalment que s'ha sorprès que anava a Estrasburg i que venia de Catalunya. Però ella també anava a Estrasburg, m'ha dit, i venia d'Avignon, més de 600 kilòmetres. Se la veia molt ben equipada i preparada i tenia una cuixes fortes i musculades que ja les voldria tenir jo. Devia tenir, com a mínim, setanta anys. M'he quedat de pedra quan he vist l'empenta amb la que ha marxat.

Twitter #marxaaeuropa